Per què vaig abandonar el meu cotxe elèctric

27 juny Per què vaig abandonar el meu cotxe elèctric

Per: Santiago Arañó Güell

Després de dos anys com a usuari d’un vehicle elèctric, a l’hora de decidir-ne la renovació hi vaig renunciar. I per què? Potser per poca autonomia? Pels pocs i saturats punts de recàrrega? Pels temps d’espera al hora de recarregar bateries? Per l’elevat preu d’adquisició? Per la tecnologia encara no consolidada?
Res d’això! La veritat es ben diversa. L’experiència em va ensenyar el camí cap a un nou concepte de mobilitat, que anava més enllà del propi vehicle elèctric. Miraré d’explicar-me:

Mobilitat Tèrmica vs Mobilitat Elèctrica

Comencem, en un primer estadi, amb la MOBILITAT TÈRMICA; la dolenta de la pel·lícula però que tants bons moments ens ha donat en el passat: vehicles amb motors de combustió, bàsicament de gasoil o de benzina, i altament contaminants. Es calcula que a l’Estat el transport es el causant d’un 40% de l‘emissió de gasos d’efecte hivernacle.
Ja fa uns anys que es va introduir al mercat la MOBILITAT ELÈCTRICA. Aquella on els vehicles de forma parcial o complerta funcionen amb motors elèctrics, i bateries recarregables amb l’energia de la xarxa. Segons el web de REE, el 2019 a Espanya el mix de generació va ser: 39% renovable, 21% nuclear i 42% tèrmica-convencional. Per tant, mentre no canviï l’actual esquema de generació, aquest tipus de mobilitat continuarà essent híbrida.
A més a més, caldrà veure com atendrem l’increment de demanda, que generaria una hipotètica electrificació de la flota domèstica de transport al país. La nova capacitat renovable, encara que no ens agradi sentir-ho, també té un impacte ambiental. I no és pas poca cosa! El rati «espai ocupat versus MW instal·lats», és un paràmetre que aviat haurem de començar a valorar. En aquest punt, pensem que ja en som de sostenibles. I derivem la nostra responsabilitat sobre tercers, confiant-los la descarbonització de la producció elèctrica, per millorar així la puresa de la nostra mobilitat. Aquests tercers són el Govern, a través de la regulació que legisli, i el sector privat, mitjançant les inversions que consideri. Complicat, si més no.

Mobilitat individual vs Mobilitat compartida

Crec, doncs, que el camí raonable és actuar sobre la demanda en mobilitat individual. Per això, el primer a considerar seria avaluar QUIN ÉS EL PRODUCTE a atendre. Es tracta del vehicle? O potser hauríem de parlar de la mobilitat en la seva concepció més àmplia?
És per això que el que proposo, com a tercer estadi, és posar el focus sobre la MOBILITAT COMPARTIDA. Hauríem d’assumir que el producte a vendre, la necessitat a atendre i la proposta de valor és la MOBILITAT. El bé ja no es el vehicle, sinó el trajecte. Ja hi han iniciatives molt interesants orientades en aquesta direcció, més enllà del transport públic.

Mobilitat responsable

I donant encara un pas més —tenim malauradament una experiència recent—, podem optar per la NO MOBILITAT, o MOBILITAT RESPONSABLE. Aquest quart estadi necessitarà de projectes mes ambiciosos, entre d’altres: Configurar, o consolidar, sistemes de teletreball; Dissenyar i organitzar el territori de forma que permeti minimitzar al màxim la mobilitat; Diversificar els temps i usos per aplanar estacionalitats setmanals, o anuals, que saturen la mobilitat; Torno al títol de la meva reflexió: “PORQUÉ ABANDONÉ MI COCHE ELECTRICO”. La clau no resideix en el vehicle elèctric, sinó sobretot en el pronom poséssiu ”MI”. En els dos anys d’experiència en mobilitat elèctrica he aprés a valorar i gestionar l’escassetat: planificar els desplaçaments, conduir a velocitat reduïda, gestionar les recàrregues en hores vall, són conseqüències naturals de considerar i ser conscient de l’alt valor dels recursos utilitzats.

Santiago Arañó i Güell