Qui vull ser i què estic disposat a fer davant una situació de crisi?

Aquesta no és una pregunta retòrica, sinó una pregunta que ens hauríem de fer tots. I la sortida de la crisi dependrà, en bona mesura, de la resposta que siguem capaços de donar-hi, individualment i col·lectivament.

La paraula crisi representa un canvi brusc i desfavorable; una situació difícil de superar per a una persona, per a una empresa, per a un país… I l’origen d’aquesta crisi ha estat un coronavirus que l’han batejat amb el nom de COVID-19; un virus que ha causat un daltabaix a la nostra salut, les nostres relacions socials i la nostra economia.

Quan se’ns presenta una situació de risc o perill, sempre apareix en primer lloc l’emoció de la por. I diuen els experts que la por és l’emoció de la supervivència; per tant, és una emoció beneficiosa, ja que ens ajuda a protegir-nos davant una amenaça i a adaptar-nos a un nou entorn o a una nova realitat.

La por a infectar-nos pel coronavirus fa que adoptem una sèrie de mesures (higièniques, de distància social…), per protegir la nostra salut. Però si no som capaços de gestionar-la, la por es pot convertir en un virus encara molt més nociu que el coronavirus. I ens pot portar a prendre decisions o a adoptar patrons de conducta totalment irracionals. Ho hem vist els primers dies de la pandèmia amb compres compulsives, acaparament d’aliments, de productes de neteja i de paper higiènic. I els resultats d’algunes conductes poden ser desfavorables, per a nosaltres i per a la comunitat de la qual en formem part. I ens podem endinsar en un carreró sense sortida.

Hi ha alguna bona notícia?

I tant que sí! Per sortir de l’atzucac hem de vèncer el «virus de la por». I la bona notícia s que per aquest virus tenim un antídot. I el tenim al nostre abast: es tracta de gestionar les emocions amb intel·ligència; és a dir, ser emocionalment intel·ligents. Per això és important decidir qui vull ser i què estic disposat a fer en aquesta situació de crisi. Perquè la crisi és una moneda de dues cares; una cara representa el risc, i l’altra l’oportunitat. I perquè la resposta que hi hauríem de donar, individualment i com a societat, hauria d’anar encaminada a convertir l’adversitat en una oportunitat de millora.

Què hauríem de fer, doncs?

Primer de tot seria convenient posar-nos davant el mirall per ser conscients de quines són les nostres fortaleses i les nostres febleses (individualment i com a col·lectivitat). I a continuació fer una mirada llarga, mirar cap al futur per intentar albirar quina serà la nova realitat econòmica i social que hi haurà després de la pandèmia. I també per intentar esbrinar quins seran els valors que romandran i què és el que canviarà a la nostra societat. I quins seran els nous paradigmes. En definitiva, a partir del nostre DAFO actual, establir estratègies per adaptar-nos a la nova realitat. O fins i tot per anticipar-nos-hi.

Però, ens en sortirem?

És clar que ens en sortirem! I no pas per una creença infantiloide, sinó perquè la nostra societat és molt potent. I molt solidària! Aquests dies de pandèmia ho ha demostrat amb escreix. Una vegada més! I perquè a Catalunya tenim un teixit empresarial divers i amb moltíssimes fortaleses. I uns empresaris i emprenedors amb valors molt sòlids, amb empenta, amb iniciativa, amb entusiasme, amb visió de futur i amb molta resiliència!

I com ho hauríem de fer?

La sortida de la crisi no hauria de passar per repetir els vells models d’un capitalisme salvatge que es carrega la casa comuna en benefici d’uns pocs, sinó per un model més just i solidari on tothom s’hi senti representat i en surti beneficiat; un model basat en el talent i la meritocràcia, que fomenti la cooperació i l’intercanvi d’idees i experiències. I això passa també per un desenvolupament sostenible que impulsi l’economia circular i l’economia biosistèmica.

Les crisis ens posen a prova. I ara tenim la oportunitat de construir l’edifici sobre uns nous fonaments; on els valors haurien de ser l’element fonamental. Però no val a badar. Ens hem d’arremangar. I ens hem d’arremangar perquè ben segur que hi haurà un canvi de paradigma. I per afrontar-ho amb èxit potser haurem de canviar alguna cosa en la nostra manera de ser i de fer. Per això es aconsellable canviar les velles ulleres que tenim de mirar el món per unes de noves que ens permetin fer les coses més bé. I també per contribuir a la construcció d’una societat més justa, més solidària i més respectuosa amb el medi ambient.

Des d’ASENCAT tenim l’orgull de col·laborar amb la Cambra de Comerç de Barcelona en el projecte #QueCapEmpresaTanqui, iniciativa del Consell General de Cambres de Catalunya, amb la finalitat d’aconseguir informació sobre l’estat actual de les empreses i autònoms i assessorar-les per tal de minimitzar l’impacte de la crisi provocada pel COVID-19.

Joan Maria Anglada i Rull